dimecres, 31 d’octubre de 2007

De pas: Vaixell dibuixat





Amarat de cel i mar,
voldria ser vaixell
que navegués
per dunes rinxolades
com les del teu Delta.

Xalant pel descobriment
de paraules úniques,
com flors
gronxades pels núvols
de la teva veu:

A cops tempesta.
A cops calma i cel clar.

(Inspirat pel dibuix de Iruna dels Camins al seu post fulla)

dilluns, 29 d’octubre de 2007

De pas: Viure





Viure,
amb l’alegria de saber

que és l’única vida

que podrem sentir.


Viure,

amb l’ elegant

sentiment de solitud

silenciosa.


Viure,

en un petit carrer

ple de flors

i cadires fora.


Viure,

amb la por

als moments de felicitat

repicant els dins.


Viure,

de llunyanies esbarriades

entre neules de sarga

i sauló.


Viure,

tintant papers i teles

exquisidament

amarades de tu.


Viure,

pel plaer de viure

la nostra vida.


Viure,

per no haver de viure,

innecessàriament,

les vides d’altres.


Viure,

veient passar
el moments
dibuixant ombres

i llums polsegosos.

dissabte, 27 d’octubre de 2007

De pas: Per què hauria de ser diferent?





Trobat el fruit,
intentem assaborir-ho

evitant les punxes

que el protegeixen

i el mantenen lluny

de les nostres mans.


Així el nostre amor.


Com màscares

alternants

a les mans dels morts.


Llit de fulles seques.


Perdent l’estació

i el moment

que vas acaronar

amb les teves mans.


Llinatge de lluna freda.


La teva ombra

em rellisca entre els dits.

Per què hauria
de ser diferent?

De pas: Sense embolcalls.

I de sobte,
simplement,
la llum

de les teves paraules.


Tot el que es necessita

per viure.

Sense embolcalls
superflus.

divendres, 26 d’octubre de 2007

Idea Negra (VI)

I,
arribat aquest punt,

sols queda

una oliosa

i freda sensació

de buit.


Fill bastard

del somnis heretges

que empudeguen

paraules

que,
altres,
consideren poesia.

De pas: Roselles de Tardor





Estiro punts suspensius
fins aconseguir fràgils
fils de vidre
que treno amb tota
la delicadesa
que sóc capaç.

Enfilo agulles
i repunto els estrips
de absències i llunyanies.

Apedaçant-los
amb les presencies,
efímeres,
de roselles de tardor.

Projectades a l’aire
per crear ombres com
Arcs de Sant Martí.

Transparentment ermes.

dimarts, 23 d’octubre de 2007

De pas: Colors amagats





No sóc capaç de dir si,
el bes ple de
pètals aromàtics,
- com de menta fresca
a la boca -,
va ser realitat

o, simplement
,
un somni.


Textura màgica,

com colors amagats

en un bosc...


diumenge, 21 d’octubre de 2007

divendres, 19 d’octubre de 2007

De pas: Imatge monocroma





Colpejant el signe del mirall.
Enfilant espines
mentre s’estimen arrels.

Voldria despertar
i trobar un altre llum,
lluny del pom sec
de mirades habituals.

És el foc de la pedra.

No sóc capaç de respirar,
avui,
més enllà d’una ombra
de geografia morta.

No havia font ni paraula
en la línia que creuava
la nit.

Llàgrima de lentitud
àcida.

Racons greixosos
de dolcesa cansada.

El pes de la necessitat
d’aixecar els ulls:
cendres encadenades
que no veuen la porta
que s’intueix,
desoladament,
a tocar de les mans.

Necessitat de la companyia
d’una sola paraula.

Buit crepuscular.
Imatge monocroma.
Mirada al voltant:
Res.

dijous, 18 d’octubre de 2007

De pas: Gravitació gris





Coneixem el vincle
de la recerca.

Rumb erràtic
de nau cega.

Plors de lluna

en argiloses
geografies hostils.

Escoltem escumes

palplantades,

com arrels,

en boques

de discurs circularment buit.


I fem créixer l’esguard

del crit,

que neix del dins nu

com llança d’aire,

per esberlar cúpules

aixecades
de gel de solitud.

No sempre per nosaltres.


Despullem murs

i ens recolzem
en el reflex,
brillantment transparent,

de la copa de la festa.


Nit fosforescent
de torxes blaves.

El cos,
el nostre cos,
darrer baluard

de minúsculs pensaments.


Com ocells de cobalt.


Llencem les ferides

i ens vestim de neu

i capvespres.


El llavi amarat de desig

com les cartes que ja no escrivim.


Estirant-nos sobre pètals
ardents
mentre esclaten les làmpades,
monòtonament letàrgiques,

que ens han mantingut

en gris gravitació,

a l’edat dels sobrevivents.


dimarts, 16 d’octubre de 2007

De pas: Omplir la terra





Trencar d’onades llunyanes
com crepitar de fogueres

de ferro.


Un cos,
pàl•lidament daurat,
com de sorra de platja

on aixoplugar llàgrimes;

recolzar somriures,

acotxar carícies.


Paraules crepuscularment

brillants
il•luminen
constel•lats secrets:

arrels de la vida
necessària.

Les mans,

com la terra,

porten la saba

primordial a la boca.


I l’absorbim

amb la golafreria

assedegada

produïda per la necessitat

de saber-nos

vius en els ulls d’altri.


I escric els silencis
dels buits
entre cossos que s’abracen.


Falsa llunyania
tangible
pels ulls dels cecs.

diumenge, 14 d’octubre de 2007

De pas: Somriures fetillers






En obrir la porta
vaig ser sorprès
per la felicitat:
Mormolava
el meu nom
a cau d’orella.

Inventava colors
fets de carícies,
somriures
i petons.

Davant aquesta
escomesa,
inesperadament desitjada,
vaig rendir-me,
incondicionalment
a les abraçades
d’uns ulls
dolçament lluminosos.

dijous, 11 d’octubre de 2007

De pas: De nou Tardor





Plego papers
per crear les flors

del silenci.
Espera

amb que arriba

una Tardor
radiant.

Despullant nueses

i embolcallant

els cossos amb el daurat,

perfecte,

de les fulles.


Visc pendent

d’un blau nou

creuant cels límpids

i recol·lectant núvols

de tardes plujoses.


Emmudint davant

l’obertura

de les delicades portes

del capvespres.

dimecres, 10 d’octubre de 2007

De pas: Flors vora el riu





Escolto veus antigues
de terres enllà

abans de tatuar-me

el dins

amb la lluna reflectida

pel teu somriure.


Camino

sobre un tapís emboirat.

Com postals

de cicatrius ambigües.


I deixo fluir el bes

com riu

d’adolorida impaciència,

que s’obre pas,

fins la llera del teu cos.

dilluns, 1 d’octubre de 2007

Relats Conjunts: The Son Of Man


THE SON OF MAN René Magritte 1964
Una altre proposta de Relats Conjunts



Hieràticament
intentes subjugar el món.
Falsa ondulació
arrítmica d’un no res.

Buides els temps
de noms i sons.

Foscament palplantat
darrera merlets
salabrosos,
esperes un enroc
epistolarment calibrat.

D’una llambregada ho veus:
El teu oblit és el teu.

Sóc fènix sota
la llum d’un somriure
fresc i sucós.

Com la mossegada
a una poma verda i àcida.

Altres llocs...

Fotoblogs

Llocs passats

Seguidors (gràcies!!)

Miquel Àngel
© Miquel Àngel Vich de totes les fotografies i escrits, excepte on s'indica un altre cosa.
Es permet la citació i els extractes d'aquest bloc si se'n fa constar la procedència. Per a qualsevol altre ús, caldrà l'autorització escrita.
Ah!I si et veus en alguna foto, i no vols sortir, m'ho dius i la retiro. Gràcies!
Creative Commons License Aquesta obra està subjecta a una Llicència de Creative Commons. ecoestadistica.com Page copy protected against web site content infringement by Copyscape