De pas: Omplir la terra

Trencar d’onades llunyanes
com crepitar de fogueres
de ferro.

Un cos, pàl•lidament daurat,
com de sorra de platja
on aixoplugar llàgrimes;
recolzar somriures,
acotxar carícies.

Paraules crepuscularment
brillants il•luminen
constel•lats secrets:
arrels de la vida necessària.

Les mans,
com la terra,
porten la saba
primordial a la boca.

I l’absorbim
amb la golafreria
assedegada
produïda per la necessitat
de saber-nos
vius en els ulls d’altri.

I escric els silencis dels buits
entre cossos que s’abracen.

Falsa llunyania tangible
pels ulls dels cecs.