De pas: Omplir la terra





Trencar d’onades llunyanes
com crepitar de fogueres

de ferro.


Un cos,
pàl•lidament daurat,
com de sorra de platja

on aixoplugar llàgrimes;

recolzar somriures,

acotxar carícies.


Paraules crepuscularment

brillants
il•luminen
constel•lats secrets:

arrels de la vida
necessària.

Les mans,

com la terra,

porten la saba

primordial a la boca.


I l’absorbim

amb la golafreria

assedegada

produïda per la necessitat

de saber-nos

vius en els ulls d’altri.


I escric els silencis
dels buits
entre cossos que s’abracen.


Falsa llunyania
tangible
pels ulls dels cecs.

Comentaris