De pas: Gravitació gris

Coneixem el vincle
de la recerca.
Rumb erràtic de nau cega.

Plors de lluna
en argiloses geografies hostils.

Escoltem escumes
palplantades,
com arrels,
en boques
de discurs circularment buit.

I fem créixer l’esguard
del crit,
que neix del dins nu
com llança d’aire,
per esberlar cúpules
aixecades de gel de solitud.

No sempre per nosaltres.

Despullem murs
i ens recolzem en el reflex,
brillantment transparent,
de la copa de la festa.

Nit fosforescent de torxes blaves.

El cos, el nostre cos,
darrer baluard
de minúsculs pensaments.

Com ocells de cobalt.

Llencem les ferides
i ens vestim de neu
i capvespres.

El llavi amarat de desig
com les cartes que ja no escrivim.

Estirant-nos sobre pètals ardents
mentre esclaten les làmpades,
monòtonament letàrgiques,
que ens han mantingut
en gris gravitació,
a l’edat dels sobrevivents.