pengem el telèfon
i un silenci fosc m’envaeix
m’has parlat d’una taca
als dins
allà on l’oxigen
es converteix en vida
falten proves
però el nom,
el futur,
esborrona
tu
blau curull
d’amor
d’inquietud
de vida
les paraules
em defugen
per no escriure
la por
Uf! Que difícil és no escriure la por... En aquests casos.
ResponEliminaAbraçades immenses, poeta!
Crec que és lo primer que ens surt quan desconeixem què pot passar, la por.
ResponEliminaAferradetes ben fortes, Miquel Àngel.