202511 Relats Conjunts
(Garrote vil - Ramon Casas - 1894)com desitges
com t’agrada
provocar la meva,
la nostra, mort
davant un públic
tant selecte
amb tanta varietat
d’espectadors
els que callen
els que atorguen
els que pensen
que alguna malifeta
porta a aquesta punició
els que giren el cap
avergonyits per alguna traïció
els que fan befa del convicte
per amagar el seu passat
els que ploren
per pietat
i fas cantar les absoltes
i concedir el perdó diví,
quin signe de clemència,
enmig de redobles de tambor
i el silenci de la gernació
com desitges
com t’agrada
des del teu miserable
cor
provocar la meva,
la nostra,
mort
M'emociona profundament, tant el teu poema com Lluís Llach.
ResponEliminaMoltes gràcies!
La pau de la nit!
Un magnífic poema, em trec el barret.
ResponEliminaPoques veus com la del Llach, amb la seva veu i els seus ideals, em fan sentir tant.
Aferradetes, poeta.
Sí que emociona profundament aquest post.
ResponEliminaJa el vaig llegir ahir i em vaig quedar sense paraules.
Podria ser que parlessis del botxí, però no, més aviat crec que parles de qui dona les ordres de matar...
Perdona... de fet tant li fa. Ho dic (només) per les meves bestieses d'enllaçar tots els posts al meu, ja saps què vull dir.
Una abraçada immensa, poeta.
Un poema profundo que tumba las campanas de la parca... Los ejecutores y los que dan la orden de vil manera quedan retratados en tus versos. Un abrazo
ResponElimina