Anònims - CLXXIX -
(Passeig de Mar. L'Escala. Alt Empordà. Girona. Fujifilm X-H2)
no hi ha escalfor a l’horitzó
qui podria reconèixer
el temps de l’amant
en l’espatlla freda?
si desaparegués ara mateix,
aquí,
et miraria els ulls
per córrer i recórrer
tot el que ets
sense amagar-me
ni fugir
simplement
per cremar-me
a la teva memòria
(teves, seves, tant és)
mecànicament ensopides,
ressegueixen
amb aversió
el cos nu
un darrer cop
La teva fotografia és molt càlida, poeta de les imatges.
ResponEliminaEl poema molt trist, fa posar els pèls de punta, sí, també fa feredat.
Se t'han escapat dos dosos que jo diria que no hi han de ser.
Una abraçada que no sigui ensopida.
Bon dia!. Els dosos estaven de més.
EliminaTambé m'has fet veure que, tal vegada, no expressava prou bé la idea que volia i, tot i que no ho acostumo a fer, he canviat la darrera estrofa.
No era tant "fer feredat" de por, sinó més aviat fàstic, repulsió.
Gràcies!!
Una abraçada llarga, Carme
Generalment el poema segueix a la foto (o a l'inrevés), però els d'avui veig que no s'avenen. La fotografía és molt dolça i el poema molt trist.
ResponEliminaAferradetes dolces, Miquel Ángel.
Hola Paula!
EliminaLa dolçor i/o la bellesa no tenen per què ser antagònics amb la tristor.
L'Adagio de Gayane, d'en Khachaturian és terriblement bell i trist. Com una desolació interior infinita.
O les simfonies de Mahler. Sempre tant turmentades.
O la realitat i la vida que ens envolta. Ja ho cantaven Els Pets: "La vida és bonica, però complicada"
Una abraçada dolça, dolça.