Anònims - CLXII -

(Parc del Laberint. Barcelona. Febrer 2025. Fujifilm X-H2)
 

mirem

des de la profunditat intensa

del nostre esguard

 

oblidem qui som

en la nostra nuesa

sentim què som

 

abracem-nos

fins que brollin

els colors amagats

de la tendresa

 

fins que no puguem

aturar el riure

 

aleshores,

com en un somni d’estrelles,

jaurem delectant-nos

en nosaltres mateixos

Comentaris

Carme Rosanas ha dit…
M'encanta aquest poema. És una meravella de forma i de contingut.
Abraçades, poeta.
sa lluna ha dit…
El pas del temps no minva la seva bellesa.
El poema preciós.
Petonets, Miquel Ángel.