Anònims - CXLVI -

(Sitges. Desembre 2014. Nikon D800)

bevem la llum d’un matí

que ens fa parpellejar

i mirar-nos a cua d’ull

com si ens estiméssim

discretament

 

viure una vida que desapareix

 

amb l’esperança,

encara,

de sortir corrents

i trobar-te el moment

 

allà on el dia

es fon amb la nit

 

Comentaris

sa lluna ha dit…
Per quedar-s'hi sense parpellejar, quina meravella!
El poema em sembla molt tendre.

Aferradetes, Miquel Àngel.
27/9/24 15:01
sa lluna ha dit…
S'ha quedat el comentari a Spam... ho mires?
Gràcies!
27/9/24 15:05
Carme Rosanas ha dit…
A la teva fotografia t'hi quedaries a viure, a risc d'agafar una insolació.

I el poema fa rumiar, (tot i que no se'm fa gens estrany) amb la vida que desapareix, (jo també ho penso així en moltes coses) i amb l'esperança d'un temps com regalat (que no sé ben bé d'on pot sortir).

En qualsevol cas, miro i llegeixo i miro i llgeixo.

Una abraçada, poeta.
27/9/24 19:19
Publica un comentari a l'entrada