Anònims - CLXXXVII -
(Monestir de Sant Jeroni de la Murtra. Serralada de Marina.Badalona. Octubre 2025. Fujifilm X-H2)la mà grisosa del temps
m’empeny cap
a claustres desconeguts
on ressona
el silenci de la solitud
em despulla lentament
acaronant
amb passió
les cicatrius de la vida
eixarreint el cos
convocant espais
caòtics
ensementant tardors
que corsequin el desig
viu
de tu
(De vegades, una música, t'agafa per sorpresa
i, sense motiu aparent, et trasbalsa els dins)
Aquesta música arriba i trasbalsa molt. Aquest parell d'artistassos hi posen tant de sentiment que arriben a l'ànima.
ResponEliminaVaig conèixer Salvador Sobral per una cançó que cantava amb sa germana Só un beijo, que també em va emocionar molt.
El poema, com sempre, preciós, amb molt sentiment i també tristesa. Quan el temps ja no ens va a favor, sinó en contra, es corsequen moltes coses. Massa coses.
Abraçades, poeta
L'autor ha eliminat aquest comentari.
ResponEliminaLa foto és una passada. Els claustres sempre m'han agradat i amb aquest virat sembla una preciosa foto antiga.
ResponEliminaEl poema bell i trist alhora...
I la cançó ja la coneixia , em va impactar el primer cop que la vaig sentir i crec haver-la posat en algun post.
Aferradetes, Miquel Àngel.