Anònims - CLXXXV -
(Bailly-Romainvilliers. Île-de-France. França. Juliol 2012. Nikon D700)
sobtadament
la tristor s’ha assegut
al meu costat
a la vella cadira
vora la finestra
m’ha acotxat
delicadament
amb un espatller
fred
curull de silencis
i solituds
infinites
Molt maca la llum de la finestra i els reflexos damunt del coixí.
ResponEliminaAquesta cadira necessita un bon coixí a l'esquena... (és broma)
Uns versos de tardor... solitud i fredor.
Aferradetes, Miquel Àngel.
Ara per fi!
ResponEliminaAquest anònim d'aquí a sobre era jo intentant que em sortís el meu perfil…. Casumdena!
Hi ha moments que la tristesa i la solitud ens aclaparen, o potser no tant, però sí que les sentim més reals que qualsevol altra cosa. Escriure-les ja és guanyar-les una mica.
Aquest teu poema fa venir fred, i em recorda altres èpoques. Jo sempre pensava que en tot moment em tinc a mi mateixa. Quines coses, oi? Però a mi m'ajudava pensar-ho.
Una abraçada gegant, poeta!
Preciós, preciosa foto!
ResponElimina