Anònims - CLXXII -

(Garraf. Març 2025. Fujifilm X-H2)

petjades salobres
reclamen imatges
a la riba ruda

versos encrostats
en blancs bruts
per renunciar
a cors seduïts

rostolls d’escates
ens mullen els peus
com heura aspre
els cossos nus

divergència gris
de camins esquius

 

Comentaris

  1. sa lluna30/5/25 14:36

    Uau... és genial la foto!
    Aquest cel i aquesta mar tan remoguts són una passada.
    No sé què va ser primer, la imatge o el poema...
    Aferradetes, Miquel Àngel.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Barbollaire31/5/25 9:49

      Moltes gràcies, Paula.
      Primer va ser la foto. Desprès van venir les paraules, però no associades a la imatge.
      I com darrer pas, vaig retrobar la foto que he fet que s'avingui amb les paraules. (tot i que tenia un parell més de candidates)
      Abraçada, nina.

      Elimina
  2. Carme Rosanas2/6/25 19:14

    Sempre m'ha semblat molt difícil bscar una imatge per a un poema ja escrit. Ja sé que tu tens moltes imatges i suposo que les tens ben endreçades, però igualment uf! que difícil.

    En canvi amb una imtge tan preciosa i tan suggeridora com la teva, és fàcil que se m'acudeixi algun poema, surti com surti. Per descomptat no tan elaborat ni tan bo com el teu. Amb disculpes si calen.

    Al final camino sol.
    El temps és com un mar agitat
    que m' inquieta.
    La grisor dels núvols
    em fa oblidar
    aquella vida viscuda
    de colors tan brillants.
    Però camino sempre
    per la línia fina
    que separa la pau i la solitud
    sobre la sorra dels dies
    segura i incerta a la vegada.
    Les petjades, aquí on soc
    no duraran ni un instant.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada