Anònims - CLIII -
(Puerto del Carmen. Lanzarote. Octubre 2024. Nikon D750)
comptem el pas del temps
mesurant-lo en capvespres
mentre les ones equilibren
els moviments dels sentiments
no hi han noves trobades
sols línies a la foscor
tacte antic a l’ànima
i en el crepuscle d’un cel blau
sols tu tombes el cap
em mires al fons dels ulls
amb una tendresa infinita
esguard brillant
com un somriure
com l’abraçada
que feia un els cossos
Sembla, ara, que hi ha més capvespres que no pas albades i que el temps corri més de pressa. Els sentiments, en canvi, van més pausats. No sembla que res sigui tan urgent com era.
ResponEliminaI és bo que algú es digni a tombar el cap, i que amb un sol gest, o amb un mot, puguem allunyar la indiferència ferotge que ens envolta a tots.
A vegades mirar-se al ulls, ben endins, és simplement donar-nos temps per a reconèixer allò més autèntic que portem dins.
Has escrit un poema molt bonic. Una abraçada, poeta.
Una foto gairebé fresqueta i no ho dic pel temps meteorològic, quina sort poder anar-hi! ;-)
ResponEliminaUn poema preciós, com et surten a tu i que sempre se'm fa difícil d'oblidar.
Ja no ens mirem als ulls, ni tan sols tombem el cap...
Aferradetes, Miquel Àngel.