Robades - XI -
(Sabadell. Agost 2024. Nikon D750)
lladregot entremaliat
em prens el temps que em regales
entre corredisses pel passadís
aleshores et tombes
i des de la bellesa clara
dels teus ulls blaus
em crides: “Avi!”
i rius...
i el temps s’atura
i ja no hi han maldecaps
ni problemes
perquè res guareix més
que el riure net
i cristal·lí d’un infant
Que bonic aquest poema i que cert allò que diu...
ResponEliminaRes guareix tant com el riure dels infants més propers.
Enhorabona, quina sort poder gaudir-lo de prop!
Una abraçada, avi!
Ara que el meu dolç lladre de temps ha tornat nord enllà, a veure si estic un xic més per la labor dels blogs.
EliminaGràcies com sempre per passar per casa, Carme
Una abraçada llarga
Preciós és el teu poema, l'entenc encara que no tingui néts.
ResponEliminaQuanta paciència ha de tenir aquest arbre! 😉
Aferradetes, Miquel Àngel.
Com deia a Carme, ara que ha tornat a ca seva, a la terra d'en Tintin, espero poder estar més per vosaltres.
EliminaGràcies per ser una incondicional.
Abraçadetes, Paula
Cert !! Bonic poema !!
ResponEliminaUn que serà avi aviat ;)
Moltes gràcies Viatger.
EliminaJa veuràs que divertit és això de ser avi!