Anònims - CXL -
(Museu d'història del Jueus.Temps de Flors. Girona 2012. Nikon D700)
desordenar les hores
mentre tot és escrit
trenar temps en negre
damunt les lletres blanques
de la por i el desig
solitud de pluja
recordant quan
l’abraçada es trobava
al final de l’Arc de Sant Martí
Si bé no sabia gaire com comentar-te el teu poema... la realitat interior ha estat ben bé de construir una resposta poètica. Ja la tinc programada al blog, però també te la deixo aquí.
ResponEliminaI jo, només endreçar i endreçar:
les hores, els dies, la vida sencera i cada segon.
Encara que penso que ja tot està dibuixat i acabat.
El meu negre i el meu blanc s'han anat fent un gris,
suau, una mica fred,
amb tants matisos com els colors de les pedres.
Hi ha una solitud infinita en un temps cada cop més limitat.
Els colors de les pedres,
com un arc de Sant Martí desdibuixat.
Algú que conec diria que escrius amb lletra "torta". I que això no és del tot bo...
EliminaEm perdonaràs si et dic que el teu poema és immensament bell i profundament trist.
Crec que ni que volguessis series un gris.
Entenc el que escrius i (crec) perquè ho dius...
Però t'has fixat en la quantitat de colors que hi han en les teves paraules?
Parles de endreçar la vida sencera. Ha sigut blanc i negre? Grisa?
Aquí tens els colors. I no em diràs que, ara, recordes en gris!
I per si no hi hagués prou, acabes les teves paraules parlant de l'Arc de Sant Martí!
I no és que el vegis desdibuixat. Es que ens ha envaït el fum dels focs del Canada i tot es veu un xic tèrbol.
Encara et diria alguna cosa més. Però potser qui pugui passar per aquí i ho llegeixi, igual no ho entendria.
I ja saps que sóc prudentment gamberru.
Uns petonets dolcíssims. Una abraçada infinita, Carme
Vos aplaudeixo a tots dos. 👏👏👏
ResponEliminaBuf, Paula!. El que ha escrit Carme te un nivell que jo no assoliré mai a la vida.
EliminaAbraçadetes!