Anònims - CXXXIV -


 (Pantà de Vallvidrera. Octubre 2018. Nikon D750)

des de les restes de la nit,

quan la soledat es fa més palesa,

sense la vergonya de l’edat

és quan et penso i escric

 

enyoro l’alenada del teu cos nu

i la teva boca

els dibuixos dels teus llavis la pell

les teves mans dolces i juganeres

 

enyoro

com s’enduria el mugró

mentre et descobria viaranys

amagats

 

i com et mirava al fons

d’aquells ulls,

humits encara,

mentre ens acotxava una rialla silent


Comentaris

  1. sa lluna6/6/24 16:00

    M'agrada com dius ...
    "des de les restes de la nit,
    quan la soledat es fa més palesa,
    sense la vergonya de l’edat
    és quan et penso i escric"
    Potser que sigui el moment on et sents més tu?

    I què dir de la foto, com sempre és magnífica.

    Aferradetes, poeta.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Barbollaire8/6/24 23:07

      Moltes gràcies per venir, Paula.
      La edat està fent que vagi perdent la vergonya a dir certes coses, de carta manera, i "a cara descoberta".
      Despullar-me.
      Tot i que això, aqui al blog ja ho he fet un parell de vegades, literalment.

      Per sort, al recuperar la copia de seguretat, i al haver tancat el compte de Flickr, s'han perdut aquestes imatges.
      (La pena és que també quasi tots els comentaris...)

      Una abraçadeta dolça.

      Elimina
  2. Anònim6/6/24 19:48

    De nou s’apropa el record,
    el teu record.
    El record dels darrers dies
    que compartirem abans
    d’aquella fugida infantil
    que ensorrà la nostra vida
    com un castell de cartes.
    Ara després d’aquell furtiu instant
    la por al no o la vergonya
    et manté silent.
    Però jo sempre guardaré
    en el pensament
    els moments feliços,
    quan a la teva rialla
    li seguia la meva,
    quant els nostres dits
    aprenien a conèixer-se.
    Quan els nostres llavis
    tastaven la dolçor
    ara perduda.
    Vaig aprendre a estimar
    i després a desil•lusionar-me
    a la teva vora,
    però mai deixaré fugir del meu cor,
    l’amor que compartirem.
    Ara li conto cada nit a la lluna
    dades teves,
    com eren els ulls,
    l’alçada dels pits,
    el color dels mugrons,
    totes aquelles intimitats
    que ningú més sentirà de mi,
    fins i tot les nits
    que la lluna s’amaga,
    se que està allí
    i em deixa parlar...
    de tu, estimada.

    qui sap si...

    ResponElimina
    Respostes
    1. Barbollaire8/6/24 23:08

      Gràcies per les teves paraules.
      L'anonimat et permet dir, de manera més directa, moltes de les coses que jo volia explicar.

      Una abraçada

      Elimina
  3. Carme Rosanas9/6/24 18:28

    Hi ha moments, de solitud, que tenen el gran avantatge que són només de cadascú de nosaltres i en fem allò que volem exactament. El pensament ens pertany i ningú no ens el destorba.

    Un poema tendre i nostàlgic. Una abraçada, poeta.

    ResponElimina
  4. Carme Rosanas9/6/24 18:33

    Hi ha moments de solitud, quan ens podem trobar cadascú amb ell mateix, i quan ningú no ens destorba el pensament, que podem imaginar allò que volem. I cadascú els viu i els utilitza a la seva manera. Són riquesa personal i intransferible.

    El poema és molt bonic i nostàlgic.
    Abraçades, poeta.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada