Anònims - CXXXIV -
(Pantà de Vallvidrera. Octubre 2018. Nikon D750)
des de les restes de la nit,
quan la soledat es fa més palesa,
sense la vergonya de l’edat
és quan et penso i escric
enyoro l’alenada del teu cos nu
i la teva boca
els dibuixos dels teus llavis a la pell
les teves mans dolces i juganeres
enyoro
com s’enduria el mugró
mentre et descobria viaranys
amagats
i com et mirava al fons
d’aquells ulls,
humits encara,
mentre ens acotxava una rialla silent
Comentaris
"des de les restes de la nit,
quan la soledat es fa més palesa,
sense la vergonya de l’edat
és quan et penso i escric"
Potser que sigui el moment on et sents més tu?
I què dir de la foto, com sempre és magnífica.
Aferradetes, poeta.
el teu record.
El record dels darrers dies
que compartirem abans
d’aquella fugida infantil
que ensorrà la nostra vida
com un castell de cartes.
Ara després d’aquell furtiu instant
la por al no o la vergonya
et manté silent.
Però jo sempre guardaré
en el pensament
els moments feliços,
quan a la teva rialla
li seguia la meva,
quant els nostres dits
aprenien a conèixer-se.
Quan els nostres llavis
tastaven la dolçor
ara perduda.
Vaig aprendre a estimar
i després a desil•lusionar-me
a la teva vora,
però mai deixaré fugir del meu cor,
l’amor que compartirem.
Ara li conto cada nit a la lluna
dades teves,
com eren els ulls,
l’alçada dels pits,
el color dels mugrons,
totes aquelles intimitats
que ningú més sentirà de mi,
fins i tot les nits
que la lluna s’amaga,
se que està allí
i em deixa parlar...
de tu, estimada.
qui sap si...
La edat està fent que vagi perdent la vergonya a dir certes coses, de carta manera, i "a cara descoberta".
Despullar-me.
Tot i que això, aqui al blog ja ho he fet un parell de vegades, literalment.
Per sort, al recuperar la copia de seguretat, i al haver tancat el compte de Flickr, s'han perdut aquestes imatges.
(La pena és que també quasi tots els comentaris...)
Una abraçadeta dolça.
L'anonimat et permet dir, de manera més directa, moltes de les coses que jo volia explicar.
Una abraçada
Un poema tendre i nostàlgic. Una abraçada, poeta.
El poema és molt bonic i nostàlgic.
Abraçades, poeta.