un espai lluny de tu
ple de colors prohibits
no puc evitar-me
però això és el que tinc
assegut al final de l’escala
un somriure teu
com els llavis del temps
en una cançó de bressol
ja oblidada
Què bona la teva mirada!M'agrada molt, tant la imatge com els versos.Aferradetes, Miquel Àngel.
És una passada com dius tantes coses amb tan belles paraules. M'encanta tot i la combinació de les dues coses.Jo sí que aprenc passant per casa teva i també per casa la Paula.Soc la Carme, que no hi ha manera de "donar la cara" avui…Una abraçada.
Què bona la teva mirada!
ResponEliminaM'agrada molt, tant la imatge com els versos.
Aferradetes, Miquel Àngel.
És una passada com dius tantes coses amb tan belles paraules.
ResponEliminaM'encanta tot i la combinació de les dues coses.
Jo sí que aprenc passant per casa teva i també per casa la Paula.
Soc la Carme, que no hi ha manera de "donar la cara" avui…
Una abraçada.