Anònims - CXIV -

Una pluja vella
i massa camins que no porten enlloc.
Ser on no s'ha de ser
però creure la mirada i el gest.

La paraula inabastable
com un pas en fals dins l'ombra.

I malgrat no sentir-la,
ressona una riallada
que esporga moments
i sembra silencis
com a raons a totes les passes.

El reflex és fals.
És temps de marxar.