dimecres, 29 de novembre de 2017

Reflex

Souvenir [CMXLII]


Bec a glops
la llum que, un cop,
vam estendre.

I ara,
que ja no és hora,
acluquem els ulls
enlluernats per la llunyania
que he construït.

Llençant el desig malmès
tan lluny d'aquí
com podem.

No hi ha imatge més precisa,
entre les andròmines de la vida,
que el reflex, inexistent,
del teu cos i les teves carícies.

5 comentaris:

rits ha dit...

Un poema molt bonic! molt trist, també. Si canviés el darrer vers per companyia, amistat, paraules, m'esdevé molt punyent per una amistat que ens hem d'allunyar necessàriament.

hypatia ha dit...

un poema preciós....

Barbollaire ha dit...

Rits i Hypatia, quant de temps sense "veure-us" per casa.
Ben retrobades!
Gràcies per les vostre paraules, com sempre!
Un petonet dolç

xavier pujol ha dit...

Imaginar la imatge d'unes carícies... Una imatge a la pell, com una marca d'aigua.

Carme Rosanas ha dit...

Potser la imatge de les carícies no quedi a la pell, sinó a l'ànima.

Poema preciós, Barbo. Amb una nostàlgia que té un punt de creativa i de mirar endavant.

Una abraçada

Altres llocs...

Fotoblogs

Llocs passats

Miquel Àngel
© Miquel Àngel Vich de totes les fotografies i escrits, excepte on s'indica un altre cosa.
Es permet la citació i els extractes d'aquest bloc si se'n fa constar la procedència. Per a qualsevol altre ús, caldrà l'autorització escrita.
Ah!I si et veus en alguna foto, i no vols sortir, m'ho dius i la retiro. Gràcies!
Creative Commons License Aquesta obra està subjecta a una Llicència de Creative Commons. ecoestadistica.com Page copy protected against web site content infringement by Copyscape