diumenge, 14 d’agost de 2016

Agost

Souvenir [DCCCXLVII]


Al bell mig de la riba,
per omplir-la amb tot l'infinit passat,
una galleda vermella
entre còdols blancs.

Com no vaig saber ser.
Com les paraules que no vaig saber dir.



3 comentaris:

Elfreelang ha dit...

plenament estival poema i imatge! deliciós com sempre entrar en aquest palau de sensibilitat

XeXu ha dit...

Fotassa.

Carme Rosanas ha dit...

Quina foto... Me la miro i me la miro: aquests núvols preciosos, aquest color de l'aigua, el contrast de la sorra tan blanca. I aquesta galleda que reclama l'atenció...

L'omples d'infinit i de passat. Tens raó. Tots els infinits passats, per infinits que siguin, caben en un no res.
L'infinit més real sempre és el present i si mira cap al futur, encara millor.

Un poema nostàlgic i dolç. No sé massa perquè les persones creiem que hauríem de ser diferents. Per què?
Ser, només, autènticament com som, no seria sificient? Dir, només allò que volem dir, sense por.


Altres llocs...

Fotoblogs

Llocs passats

Seguidors (gràcies!!)

Miquel Àngel
© Miquel Àngel Vich de totes les fotografies i escrits, excepte on s'indica un altre cosa.
Es permet la citació i els extractes d'aquest bloc si se'n fa constar la procedència. Per a qualsevol altre ús, caldrà l'autorització escrita.
Ah!I si et veus en alguna foto, i no vols sortir, m'ho dius i la retiro. Gràcies!
Creative Commons License Aquesta obra està subjecta a una Llicència de Creative Commons. ecoestadistica.com Page copy protected against web site content infringement by Copyscape