diumenge, 24 de gener de 2016

Sotil

Souvenir [DCCXCIII]


És ara que, els meus llavis,
lliscarien per la teva esquena
obrint els meus braços
per damunt els teus.

És ara que, sense esforç,
recordo la carícia
del teu mugró
a la meva llengua.

És ara, quan en son més llunyanes,
que el bressol de les teves mans
em floreix a la pell.

És ara que sóc record,
avorriment, costum o fàstic,
que el gust tebi del teu sexe
és com pluja fresca a la boca.

És ara que sóc, a penes,
una mirada a través
d'una finestra tancada,
que no puc deixar d'estimar-te.

Així com va ser el primer cop
que les nostres pells
van trobar-se.


5 comentaris:

cantireta ha dit...

OH!

:-)

xavier pujol ha dit...

"Oh estimada"

Carme Rosanas ha dit...

OH, poeta!

Malgrat el títol, malgrat un cert pessimisme que transpuen els versos... Aquest "és ara" amb què comença cada estrofa del poema és com un cant d'esperança...

Intensos aquests versos.
Una abraçada, barbo!

Glo.Bos.blog ha dit...

De veritat que ets un poeta magnífic!
Avui m'has emocionat.

Alfonso Robles Motos ha dit...

La imatge és preciosa i després aquests versos la milloren

Altres llocs...

Fotoblogs

Llocs passats

Seguidors (gràcies!!)

Miquel Àngel
© Miquel Àngel Vich de totes les fotografies i escrits, excepte on s'indica un altre cosa.
Es permet la citació i els extractes d'aquest bloc si se'n fa constar la procedència. Per a qualsevol altre ús, caldrà l'autorització escrita.
Ah!I si et veus en alguna foto, i no vols sortir, m'ho dius i la retiro. Gràcies!
Creative Commons License Aquesta obra està subjecta a una Llicència de Creative Commons. ecoestadistica.com Page copy protected against web site content infringement by Copyscape