Estrips - XI -
Tot i que els nostres
ulls s'han creuat, ja,
força vegades,
no m'acostumo
a que em miris cara a cara.
No em fa por la fredor
del teu esguard,
sinó les llàgrimes
que amaga.
La buidor de la teva abraçada.
Els espais que no tornarà
a omplir cap rialla.
No admeto el dolor
que has bastit aquest cop.
Perquè no has sigut alliberament
sinó punyalada inesperada.
Et miro, Mort,
i sé que un dia vindràs
a acotxar-me.
Espero que em deixis rebre't
amb el front ben alt,
sense tremolar.
I em recolzis el cap,
amb dolcesa,
a la teva espatlla.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada