dilluns, 22 de setembre de 2014

Estrips - I -

Souvenir [DCVII]

El blanc,
com un carceller despietat,
m'enlluerna en el vertigen
del teu cos.

Somnio trobar la paraula
que ens faci iguals
més enllà del silenci.

I creuar el tebi llindar
amb passes lentes,
un cop esmicolat
el fosc pany.

3 comentaris:

Carme Rosanas ha dit...

Enlluernada de blanc, quin canvi dràstic de color, al Lloc!!

No sé pas si seria certa la primera idea que m'ha vingut, en llegir-te, però certa o no em surt espontàniament de dir-la. He pensat que les paraules siguin com siguin, ens fan iguals. Al menys ens posen al mateix nivell, de parlar i escoltar. Sempre que les persones ens escoltem. Si no escoltem, la meva idea ja no val. I desgràciadament hi ha gent que no escolta mai. Però a nivell més íntim i privat, crec que qualsevol paraula ens fa iguals.

Però segur que no és tan senzill... ni tampoc tan complicat.

Una abraçada immensa, poeta...

xavier pujol ha dit...

Un blanc d'insomni obre la porta al color.

Elfreelang ha dit...

si donem pas a la claror i que els panys foscos s'esmicolin .....fotografia, mots i música sublims!

Altres llocs...

Fotoblogs

Llocs passats

Seguidors (gràcies!!)

Miquel Àngel
© Miquel Àngel Vich de totes les fotografies i escrits, excepte on s'indica un altre cosa.
Es permet la citació i els extractes d'aquest bloc si se'n fa constar la procedència. Per a qualsevol altre ús, caldrà l'autorització escrita.
Ah!I si et veus en alguna foto, i no vols sortir, m'ho dius i la retiro. Gràcies!
Creative Commons License Aquesta obra està subjecta a una Llicència de Creative Commons. ecoestadistica.com Page copy protected against web site content infringement by Copyscape