Mecàniques fràgils - XXXVII -

Deixa’m deixar-te el bes
com onatge que s’enduu
la fosca melangia
amb que descrius la distancia
dels llavis.

Mira’m
i mostra’m el camí,
quan em perdi,
cap els teus pits.

Deixa’m plorar-te
la nit freda.
I que sigui el teu sexe
l’escalfor de tots els matins
d’estiu.

No ens posem nom.
Car si ho fem
el temps ens marcarà l’espai.
Siguem els amants,
els còmplices.

Deixa’m mirar-te
aquest cos que trobo tant bell.
Jo seré el mar.
Tu el guaita damunt
les roques.

Siguem el plaer i el moment.
Els blaus i els verds.

Acaronem l’embat
del desig
dibuixant somriures a la sorra.

Música: I Am The Sea, The Who / Disc: Quadrophenia