Relleus oblidats - LI -
Sempre ens sorprèn
retrobar la solitud
degotant, lentament,
en el record d'un passat
inexistent.
I, aleshores, ens ve al cap que,
fins i tot la tristesa
sap somriure.
retrobar la solitud
degotant, lentament,
en el record d'un passat
inexistent.
I, aleshores, ens ve al cap que,
fins i tot la tristesa
sap somriure.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada