Alquímies Ondulants - XXX -

Penso en tot l’amor de les paraules.

I com es fa fosc a poc a poc.
Com recordem les tardes
darrera els porticons i les persianes.

El jardí del fons
on l’aire es cristal·litzava
a les caricies més blaves.

I ara miro endins.
El passadís en penombra.

I em pregunto si no seria
el moment de cloure l’espai,
ara que la tardor s’apropa,
per descobrir que el silenci
no ofega.

- Que les normes
no estan fetes per l’amor -

Delejant les tardes
entre imatges que pocs veuran.

Trenant el temps.
Esperant la pluja generosa.
Alenades en una habitació
closa.