divendres, 17 d’abril de 2009

Anònims – LXXV –



Mentre la tempesta
badalla indecisa,

flonjos núvols blancs

il·luminen la foscor.


Gent amb paraigua

no pot evitar

la pluja sobre les ombres.


I en cada graó

trobo el bes
que em porta
a tu.

5 comentaris:

Jesús M. Tibau ha dit...

una tempesta no ens pot aturar en el nostre camí

Montse/Arare ha dit...

i molt menys aturar els besos!!!

Carme ha dit...

Els munts de pedretes de cada graó, tan bonics, tan bonics, representen els petons, poeta?
:) Un per a tu també.

iruna ha dit...

flonjos núvols blancs il·luminant la foscor... què bonic, barbollaire.

tant de bo la pluja mai fos devastadora.

una abraçada

barbollaire ha dit...

Jesús, Montse, Carme, Iruna Una tempesta sols hauria de refrescar-nos, de renovar colors amagats sota la pols de les rutines de cada dia.

El bes no és aturable.
Fins i tot quan es prohibeix, quan se li barra el pas, existeix i tots som coneixedors de la seva existència.

I, fin i tot enmig de la tempesta més fosca, sempre hi han núvols blancs, clars, que ens il·luminen la grisor.

Petonets i abraçades dolces
:¬)***

Altres llocs...

Fotoblogs

Llocs passats

Seguidors (gràcies!!)

Miquel Àngel
© Miquel Àngel Vich de totes les fotografies i escrits, excepte on s'indica un altre cosa.
Es permet la citació i els extractes d'aquest bloc si se'n fa constar la procedència. Per a qualsevol altre ús, caldrà l'autorització escrita.
Ah!I si et veus en alguna foto, i no vols sortir, m'ho dius i la retiro. Gràcies!
Creative Commons License Aquesta obra està subjecta a una Llicència de Creative Commons. ecoestadistica.com Page copy protected against web site content infringement by Copyscape