Anònims – XLIX–

Et voldria.

I sols hi han gotes
dibuixant cercles rítmicament.

Com llàgrimes impossibles
administrades
en dosis insuficients
de solituds.

I la persistència de la nit
posa a l’abast
de la paraula
el reflex, cec,
del gest del desig.

Et voldria.

Com el ritme
de les gotes
que traspuarien
els esguards a trenc d’alba.