Anònims – XLIII –

Volves vergonyoses
rellisquen pel fred de la nit,
deixant, al seu pas,
el ressò de la petjada
d’un temps què,
en algun moment,
se’ns va aturar en un lloc
indeterminat.

Encès el fanal,
m’he atansat fins un rellotge
de busques pansides.

I un baf de síl•labes,
com somnis brillants,
es torna carícia líquida
al teu cos.