Anònims – XXXV –

Un temps quiet
que passa ràpid.
Que encongeix l’ànima,
el cos, la pell.

Que perd la mirada
entre silencis
de sorolls banals.

Un temps de pols
que tremola.
De solituds doloroses.

D’impotència
freda als dins.

On cada petó,
cada moixaina,
cada abraçada
equival a una vida.

Vida que voldríem
passejar,
amb el ritme ple
i pausat del cargol.