Anònims – XXXIV –

He recollit totes les lletres
i les he desat en flascons
que poso en una lleixa,
damunt la pica on acostumava
a pastar les paraules.

Miro enfora,
més enllà la porta.
Encegat pel silenci
de passes a migdia.

Enyorant onades de vent
escumejada de fulles.
El riu dels llavis
amb regust de bosc.

Un cos on rebre la Tardor
de colors suaus.
Difuminant ombres
amb les boques plenes
de llàgrimes i llum.

I faig una passa.
I travesso la frontera
de la porta que té la clau
al pany.
I deixo el gerro ple
de mots morts entre els dits.

I miro enfora i quedo cec
davant la mirada d’uns ulls
que no existeixen.

I s’acaba el dia.
I es tanca la porta.
I sóc fora.
I la clau és dins.