Anònims - XXXIII -

Arribo de la nit,
fresca, jove,
plena de llums amarades
de neó
i el lleu ronc dels cotxes.

La sala s’omple de veus.

Algú, al meu costat,
obre un llibre de poesia
- Joan Margarit -.
El fulleja breument,
com un atleta fa exercicis
abans la competició,
i el desa en una bossa.

Aleshores treu paper
i un bolígraf transparent
i rossegat.
I es prepara, neguitós,
com qui ha de prendre apunts
en una classe magistral.

Es fa fosc i comença l’espectacle.

Abans d’adonar-me la funció acaba.

I sóc de nou a la nit,
cercant la forma i l’espai
per escriure, en una llibreta,
paraules de lletra il•legible.

Un espai que s’omple
amb la llum de la teva presència
darrera els finestrals.
Somriure com un far
que condueix una mirada
vers l’altre.

I amb la companyia de les teves
petjades a l’esquena
torno a la nit,
jove i fresca,
plena de neons
que em senyalen el camí
a casa.