dimarts, 29 d’abril de 2008

Cinema: To Kill A Mockingbird



Prenc l’innocència
Trepitjo la vida

Humilio


Sóc amo

Sóc vida

Sóc mort


Vexo.

Posseeixo.


Un cos

Un sexe.

Puta de franc.


Forço unes vides

que prenc al meu gust.


Purifico la mort,

que no havia d’haver
existit,
amb el foc.


Colpejo.

Animals de foscor.


Ets meva.

Ets res.


Ets la meva filla.

10 comentaris:

Iruna ha dit...

àustria?

mon pare m'ho ha explicat avui...

esgarrifós.

i entremig, ha dit: "com si fóssem tu i jo... però com natros no tenim sòtan..."

i hem rigut...

ara, m'esgarrifa també pensar que podem riure de coses així.

però hem rigut...

la "inconsciència" humana, xiquet... què bèstia arriba a ser

(se'm fa estrany llegir estes paraules escrites per tu. espero que pugues fer-les baixar aviat... perquè són doloroses... i no mos hauríem d'acostumar mai a dolors així)

Carme ha dit...

Sí, jo també llegeixo Austria i aquesta història esgarrifosa.

Fa mal la història, em fan mal fins i tot els teus versos.

No sé qui sóc.
No sóc meva,
ni teva tampoc.
No sóc ningú.

La fosca,
el plor desesperat
que s'esgota poc a poc,
el silenci com una llosa
el crit inútil i malferit.
infants o feres?
la mort en vida
o la mort en la mort?

Si només hagués trobat
la manera de fer-ho.
La mort com un final feliç.

elur ha dit...

No recordo haver-te llegit mai res tan cru... tu, que sempre t'inspires en la tendresa.
Hi ha coses que no es podran entendre mai, hi ha gent malalta i hi ha gent dolenta.

Poeta estimat, t'envio una abraçada ben forta i un munt de petons. La sort que té aquest món, és que hi ha persones com tu. T'estimo.

zel ha dit...

Tan horroròs que no hi vull ni pensar, veig aquells lls del diari tan sovint...massa sovint...com es pot ser tan bèstia? Què deu tenir en lloc de cor?
Petons, poeta, que valent posar poesia a un assassí de vides...

Joana ha dit...

I els cors plorant. Mai més podran somriure a la vida. La vida ha estat massa cruel. És injust i inacceptable!
Bon post i bon pont , Barbollaire!

Arare ha dit...

buf,buf,buf...
és un gran poema per una gran tragèdia.

què tal ha anat el pont? petons de sol

Deric ha dit...

és molt dur

Uribetty ha dit...

Ja veus que et comento poc...no és pas perquè no passi per aquest racó...sino perquè sempre diria el mateix.
M'ha agradat molt!
Una abraçada company.

Gatot ha dit...

escrius.... descrius... i calles...

em sembla que no en sabré mai...

i del que escrius... ho fas en primera persona; he sentit alguna cosa de lluny... estic una mica desconnectat del món... però quants petits monstres no tenen el mateix "potencial" i el fan servir cada dia?

quantes persones de "seny"... veïns, familiars, amics... no menyspreen els altres? els diferents, els que no són ells....?

per sort... son molts més els que trobes cada dia que sense saber si ets com ells, t'estimen una mica...

petons i llepades al genoll.....

barbollaire ha dit...

Iruna Si, xiqueta.. Àustria.
No ens hem d’acostumar mai als dolors... Ni aquest, ni d’altres...

Gràcies per ser-hi, nina
Una bosseta de petonets dolços i petits :¬)*

Carme com és habitual, les teves paraules sobrepassen les meves en bellesa i contingut.

Moltissimes gràcies per portar-les fins aquí.
Petonets dolços, nina, :¬)*

elur, follet... gràcies per l’abraçada i els petons i les teves paraules...
Hi ha coses que em poden... em sobrepassen...
Les coses que li passen als nens és una d’elles...

Bona nit, inyu!
Petonet dolç aromatitzat de bosc després de la pluja. :¬)*

zel no he sigut valent... Era el dolor, el no comprendre com pots fer això als teus propis fills. A la teva filla....
Ho havia de treure... No ho he sabut fer d’una altre manera.

Petó dolcet, nina ;¬)*

Joana tens raó... Però hi ha milers de coses tant o més inacceptable que aquesta... Per què aquesta ens esgarrifa tant? Per què la descobrim al costat de casa? En un país “civilitzat”?

Bona setmana, nina. Petonet dolç :¬)*

Arare gràcies Mariana.
Per compensar, ha sigut un pont de sol. Com els teus petons ;¬)

Petonets de cel i mar, nina :¬)******

Deric com la vida i el món real, no?

Uribetty gràcies company! Una abraçada

Gatot la nostra sort és saber-nos estimats, d’una manera o un altre: pels gatets, per fetilleres, per mots virtuals i electrònics (no per això menys reals)...
Potser és això el que fa que no caiguem en el pou de perdre el seny i odiar, menysprear, deixar d’estimar...

Gracies per les teves paraules (i per la llepadeta al genoll... ei! estava net! ;¬P)
Bona matinada, company

Petonets i abraçades un xic emboirats, ja ;¬)*

Altres llocs...

Fotoblogs

Llocs passats

Seguidors (gràcies!!)

Miquel Àngel
© Miquel Àngel Vich de totes les fotografies i escrits, excepte on s'indica un altre cosa.
Es permet la citació i els extractes d'aquest bloc si se'n fa constar la procedència. Per a qualsevol altre ús, caldrà l'autorització escrita.
Ah!I si et veus en alguna foto, i no vols sortir, m'ho dius i la retiro. Gràcies!
Creative Commons License Aquesta obra està subjecta a una Llicència de Creative Commons. ecoestadistica.com Page copy protected against web site content infringement by Copyscape