De pas: Colors projectats

Recull la llum
al balmat de les mans
per transformar-la
en petjades d’absència.

Reconstruint l’esperança
de trobar algú
que es faci càrrec,
allà,
de les paraules oblidades.

Sense melangia ni tristors.

Simplement a l’ombra
del foc follet
d’una vida que es creu viscuda.

Tal vegada perduda.

Escalant els talls
més tendres de les flors
més brillants.

Esclatant en un plor
silenciosament profund
que neix del dins.

I que ha de brollar
com poncelles aquoses
de rierols feréstecs.

Fins trobar les dolces
ribes dels teus llavis,
sucosos, tebis, generosos.
On dibuixar, en present,
la felicitat que s’amanyaga
en el color dels mots.

Projectats, tendrament,
a les aigües d’un llac.