dissabte, 22 de setembre de 2007

Suite Normanda: Retorn





Desfaig els darrers
grumolls d’un temps

plàcid.

Recullo imatges

i les deso

ordenades per aromes.


Memòria

de persistència òptica.


Diapasó insomne

de vitralls policroms.


M’inclino davant

la sensació de sentir,

als peus,

l’olor de terra humida i verda.


Lligo un farcell

ple de reflux de mar

i de guspires
de
capvespres vora el riu.

Sense mirar enrere,

torno.


La Tardor m’espera.

14 comentaris:

barbollaire ha dit...

Sans bagages
(Barbara)

Le jour où tu viendras, le jour où tu viendras,
Le jour où tu viendras, ne prends pas tes bagages.
Que m'importe, après tout, ce qu'il y aurait dedans,
Je te reconnaitrai à lire ton visage.
Il y a tant et tant de temps que je t'attends.
Tu me tendras les mains, je n'aurai qu'à les prendre
Et consoler les voix qui pleurent dans ta voix.
Je t'apprivoiserai, les lumières éteintes.
Tu n'auras rien à dire, je reconnaitrai bien

Le tout petit garçon, le regard solitaire
Qui cachait ses chagrins dans les jardins perdus,
Qui ne savait jouer qu'aux billes ou à la guerre,
Qui avait tout donné et n'avait rien reçu.

Si je venais vers toi, je viendrais sans bagages.
Que t'importe, après tout, ce qu'il y aurait dedans.
Tu me reconnaîtrais à lire mon visage.
Il y a tant et tant de temps que tu m'attends.
Je te tendrai les mains, tu n'aurais qu'à les prendre
Et consoler les voix qui pleurent dans ma voix.
Tu m'apprivoiserais, les lumières éteintes.
Je n'aurais rien à dire, tu reconnaîtrais bien

La toute petite fille, aux cheveux en bataille
Qui cachait ses chagrins dans les jardins perdus
Et qui aimait la pluie et le vent et la paille
Et le frais de la nuit et les jeux défendus.

Quand viendra ce jour-là, sans passé, sans bagages,
Nous partirons ensemble vers un nouveau printemps
Qui mêlera nos corps, nos mains et nos visages.
Il y a tant et tant de temps que l'on s'attend.
A quoi bon se redire les rêves de l'enfance,
A quoi bon se redire les illusions perdues ?
Quand viendra ce jour-là, nous partirons ensemble,
A jamais retrouvés, à jamais reconnus.

Le jour où tu viendras, le jour où tu viendras,
Il y a tant et tant de temps que je t'attends...

iruna ha dit...

barbollaire...
tantes vegades tenim la il·lusió de pensar que caminem sense mirar enrera... i sovint resulta que ho fem justament mirant-nos encara des de darrera, com mirem a este xiquet de la foto que podríem ser qualsevol... i anem "desfent", "recollint", com "memoritzant amb persistència"... "insomnes"...
i això fa sovint que quan ens inclinem endavant, allà mateix, tan a prop de l'olor de terra humida i verda, en lloc d'abocar-nos-hi, ens en tornem..., mig resignats, a l'espera d'aquelles poques vegades que gairebé increïblement som capaços de mirar davant nostre, amb un farcell lligat a l'esquena, sí, però lleuger... i olorar del tot, i sentir fins al fons... potser és que en part ja ens agrada esperar desesperant... també passa que ens costa, i és més resistible pensar en la sensació de sentir que atrevir-se a sentir fins a les últimes conseqüències... som una mica "rajats" i "còmodes", tot s'ha de dir... covards? potser prudents... escaldats...
(no sempre!)

va, va... va! en el fons som uns bandarres, amb moments de tristesa, d'angoixa, de merda... i tants moments també d'alegria immensa... de pau tranquil·la... de somriures compartits o a soles...

què estranys són els sentiments... tots

bona nit, amic-amor

musa ha dit...

Saudades de l'estiuet... Però no passa res, home! Segur que trobaràs l'encant als propers temps i ens seguiràs deleitant!

elur ha dit...

Poeta... m'agradaria tenir la facilitat de paraula de l'Iruna, per exemple, però quan et llegeixo me'n quedo sense... les teves paraules sempre m'emocionen d'una manera o altra i l'emoció i les meves paraules a vegades no s'entenen prou bé...
Arriba la tardor, arriben noves olors, nous colors, noves sensacions sota els peus, sobre la pell, vells gustos retrobats... cinc sentits en plena festa major.
I l'estiu passa a ser un record, dolç, perquè s'han de recordar les coses dolces i boniques.
Per tu, amb tot l'amor:colors...

Petons dolços i una forta abraçada :*********

Arare ha dit...

Ep, company! Jo no et diré paraules d'amor, no et fan cap falta!!

Ja sóc aquíiiiiiiiii!!! (si, com en Tarradellas, que mai no sé si va amb A o amb E, que l'una és la marca de pizzes i embotits i l'altre, molt diferent, aquell president que va venir ara fa... ostres, 30 anys!)

Sóc aquí per tornar-te a llegir i tornar a fruir (toma ya) dels teus poemes i de les teves cançons. Apa, ja està!

Peeeeeeeeetonetsssssssssssssss!!!

barbollaire ha dit...

musa la Tardor m'agrada molt, molt... no creia que semblés que tenia saudade de l'estiu...
moltes gràcies per venir...
un petó dolcet (amb el teu permís)
:¬)***

barbollaire ha dit...

Arare t'he contestat a ca teva
però aquí faig públic l'alegria de retrobar-te!

Un cabassset de petons dolços :¬)********

barbollaire ha dit...

elur que arribes i m'acarones amb les teves paraules...
gràcies és un regal preciós

t'estimo tant! :¬)****

zel ha dit...

Barbollaire, el nom que cadscú pren en un espai d'aquests és unail.lusió, un desig, una identificació, un anhel, un joc...
Barbollaire, a ca meva, barbollar és dir quelcom ininteligible, un sense sentit tot i la voluntat de dir o voler dir.
Barbollaire, tu no barbolleges, recoi, tu cantes els sentits i la vida, el temps i els sentiments, la dolçor i l'enyor, l'amor i el desig, tu el que fas és deixar sortir un doll de tendresa amb finíssimes teranyines d'agre i un rellum d'enyorament amb un pessic de tristesa. Tu cantes la vida.

barbollaire ha dit...

zel les teves paraules son precioses...
L'autoestima no és una de les meves virtuts... Vaig obrir el blog, com una prova... Per demostrar-me a mi mateix que era capaç d'escriure "en public"...
Però mai m'hauria considerat res més que un xerraire de fira: un barbollaire.
"L'èxit ha sorprès a l'empresa" i, no m'avergonyeix dir-ho, he crescut amb vosaltres i per què vosaltres m'heu fer créixer.
Jo sols puc tenir paraules d'agraïment per vosaltres...

Gràcies de tot cor, Roser, per les teves paraules...
M'han emocionat més del que et puguis imaginar...
Una abraçada i, si em permets, un petonet dolç :¬)*

Joana ha dit...

Retornar amb un farcell ple, ni que sigui de guspires, et farà veure una tardor diferent plena de colors per desgrenar-ne poemes.N'estic ben segura.
Bona nit i bona setmana!Barbollaire

Carme Fortià ha dit...

Gràcies pel teu comentari! I res a envejar al teu pare, que dibuixava (segons he vist a http://cambresbuides.blogspot.com/) el que semblen les rambles, tu dibuixes i pintes amb les paraules!

barbollaire ha dit...

Joana la Tardor m'agrada... els seus colors son màgics, aclaparadors...
I si, espero, poder continuar escrivint...
Bona nit i bona setmana, nina.
Una abraçada.!

barbollaire ha dit...

Carme gràcies per venir i visitar els meus pisets...
gràcies per les teves paraules. Si el quadre del pare és de les Rambles de ja fa uns quants anys... (sols ens hem de fixar com van de buides!!XD)

Disposa del que hi ha a casa... Les portes sempre són obertes...

Una abraçada!
;¬)*

Altres llocs...

Fotoblogs

Llocs passats

Seguidors (gràcies!!)

Miquel Àngel
© Miquel Àngel Vich de totes les fotografies i escrits, excepte on s'indica un altre cosa.
Es permet la citació i els extractes d'aquest bloc si se'n fa constar la procedència. Per a qualsevol altre ús, caldrà l'autorització escrita.
Ah!I si et veus en alguna foto, i no vols sortir, m'ho dius i la retiro. Gràcies!
Creative Commons License Aquesta obra està subjecta a una Llicència de Creative Commons. ecoestadistica.com Page copy protected against web site content infringement by Copyscape