Suite Normanda: Finestres

L’esplendent llum
d’una tarda
deliciosament gris,
gronxa petits poms
de flors boscanes.

Apagaré llums
per envoltar-me de foscor
i creure’m part d’aquest món.

Reptant sobre la tèbia
i polida aspror
de la tarima, tot nu,
com els mots
dels laments de les roselles.

Enyorança miserable
de remors de cossos
al mar.

Aleshores cruix el teu esguard
i em torno transparent
com una cambra buida.

I és en aquesta hora
pletòrica, que,
rebutjada la quimera,
em recolzo a aquesta
banda del vidre.

Mentre la pregunta
es dibuixa,
pulcrament,
en una realitat
sense equipatge.