La persistència de la memòria
Batecs blans
mandrejant
entre boires lacades
per on arrosseguem
el dits tristos de l’ànima...
Obligant-nos a obrir
armaris
i pujar a les golfes
a la recerca
d’una Underwood
-tronada i tipogràficament deficient-
per expulsar totes
les paraules
empolsegades
que corsequen la mirada.
Teclejant silencis
en un vals lent
que s’esmuny,
com el degoteig
del temps dels amants,
imperceptible i sense pausa.
preciós Poeta... una tristesa molt dolça la que escrius...
ResponEliminaun petonet suau ;*)
Molt bo el blog.
ResponEliminaA més m'has fet descobrir el box.net
Una canya
ViCeNt
http://arroscaldos.blogspot.com
Lent i silenciós...com els poetes...que no fan gaire soroll!
ResponEliminaUna abraçada i felicitats per el relat!
Una Underwood, això sí que és memòria persistent! Com sempre, un luxe llegir-te :)
ResponEliminaLes paraules llisquen igual que els rellotges de Dalí. Sempre m'ha encantat aquest quadre.
ResponEliminaelur Gràcies per les teves paraules, per tu, per ser-hi...
ResponEliminaPetonet suau i dolç ;¬)**
ViCeNt Benvingut a casa!!!. Disposa del que hi ha. Gràcies per venir i pel comentari.
Joana Una abraçada!!! Gràcies per venir i pel comentari, nina!!
Pd40 És que ja tinc una edat... Eeeeeeeeeeepppssss!! Potser no tanta!! Però la tinc XDDDDDDD!!!
Gràcies company!!!
Charleeze xiqueta... Gràcies!!! petó dolcet ;¬)***
teclejant silencis...
ResponEliminaUna underwood, el temps dels amants...
Una bella melandia, barbollaire. Sempre serà un plaer llegir-te!
bona poesia...
ResponEliminaem sembla que me la torno a llegir... ;)
Com sempre Barbollaire... per treure's el barret... és addictiu com enllaces els versos, les paraules...
ResponEliminaTristesa del temps de viure que se'ns esmuny sense remei.
ResponEliminaC'est la vie!
El temps que transcorre inexorable!
Ambtot..., tancant els ulls i amb el fons musical..., m'he deixat anar un temps pel temps i he retornat a Figueres...
No eren bons temps, però eren meus i van deixar petxada.
Un poema molt maco barbollaire. Felicitats!
ResponEliminaÉs curiós, però aquest cuadre sembla que inspira més poemes que relats
Iep, no fujo pas de tu, no. Que no t'ha arribat un correu a l'adreça pública que tens aquí al blog? :-( La de Hotmail.
ResponEliminaAllà et donava la nova adreça. Un favoret que et posava en el correu: no em posis als enllaços plis. ;-)
musa Gràcies!!! Que vagi molt bé per Eslovenia... I continua practicant amb la guitarra!!!
ResponEliminaUn petonet ;¬)
Ulisses Benvingut a casa!!! Gràcies pel comentari!
Alepsi Carai!!! Espero que, almenys, no estigui "penat per la llei" ;¬P..
Un petonet. ;¬)*
MoNaLiTzA Que puc dir-te...? T'envio un altre abraçada, sincera, tendre...
Però recorda què, per més forta que sigui una tempesta, sempre, sempre, acaba apareixent el sol entre els nuvols... (ara no recordo qui ho va dir això...Khalil Gibran, crec...)
millu Moltes gràcies!!!
nostàlgia, lentitud, el temps dels amants...
ResponElimina:)
Em descobreixo davant les teves paraules. Quina melancolia més profunda. Espero que et refacis aviat, potser unes paraules que vaig sentir un dia t'ajudin:
ResponElimina"He viscut 80 anys, un darrere l'altre sense saltar-me'n cap"