Xenacs (Endreces VII)
per aquesta tardor
en Primavera,
recullo les aromes
i murmuris
que et fan reviure.
Intentant reconèixer
les teves passes,
en aquesta terra
teva.
Imaginant-te
com un esperit del bosc,
entremaliat i lliure,
que dona color
al vent.
(per l’elur)
perdonar? res a perdonar, tot el contrari... ais... ara no sé què dir... estic emocionada i agraïda. És un poema preciós Barbollaire, moltes gràcies per dedicar-me les teves paraules... jo, ara mateix no en tinc... i la foto, ostres... si és que en tenim de fagedes maques, molt més "naturals" que la d'en Jordà i que és un plaer perdre-s'hi... i em sembla sentir l'olor de les fulles humides i el trepig dels peus i el cant d'algun ocell atrevit... i el fregadís d'altres animalons entre les fulles i arbustos... i m'imagino un pit-roig saltant de branca en branca al ritme d'aquesta música deliciosa...
ResponEliminai això que m'has deixat sense paraules... però és que sóc xerrameca de mena i ha plogut i plourà... i demà (avui) si el temps acompanya em perdré per algún bosc...
i val més que ho deixi aquí...
Moltes gràcies de nou dolç Poeta.
Un petonet dolç, suau i emocionat (i una mica avergonyit) :***
sí que és bonica aquesta tardor en primavera.
ResponEliminam'alegra retrobar el teu somriure passejant entre boscos.
dolça manera d'encetar l'abril.
bona nit, barbollaire
A Les Preses ( La Garrotxa), un lloc preciós. Caram Barbollaire m'has sorprès...
ResponEliminaI l'elur ha quedat bocabadada.
Preciós!
elur Encara plou... Ara vinc de mullar-me... Ho necessitava... Em revifa... Respecte al poema i les fotos... E mva ser molt senzill pensar amb tu pasejant per aquelles fagedes... Imaginar-te asseguda, veient i escoltant els ocells... Si et vaig imaginar vestida d'esperit del bosc ja no t'ho diré... perquè es clar... uns van d'una forma, d'altres d'un altre i alguns... XDDDDDD!!! (eiii, no t'empipis, eh?)
ResponEliminaGràcies per les teves paraules, nina. Petonets dolços, plujosos i amb totes les aromes del bosc... ;¬)****
iruna Nina!! La pluja és tant necessària... Ens fa tanta falta... fins i tot l'interior...
Un petó dolcet ;¬)***
Joana Gràcies! Però, perdona, no acabo d'entendre el perquè de la sorpresa...perquè he pujat a la Garrotxa?, Per la foto?...
Una abraçada
jejejejejje no m'empipo no, ric!
ResponEliminaAi com t'entenc... aquesta tarda me n'hi he anat al bosc i n'he tornat amarada de pluja... jo també ho necessitava
:****
Bé, la sorpresa és perquè jo sóc Garrotxina i aquests indrets tan vells els he recorregut tots.
ResponEliminaI Xenachs no és un lloc molt conegut per gent forània. Tot i que no sé d'on ets... et faig urbanita... i poder m'equivoco.
Joana Sóc nascut a la ex-vila de Gràcia i vaig viure a BCN fins els 14.
ResponEliminaAleshores ens vam traslladar al Vallès on, al casar-me em vaig tornar a mudar a Sabadell.
Sempre m'ha agradat caminar per la muntanya, o continuar per camins quan s'acaba l'asfalt... ja sigui caminant, en cotxe o bici...
Si soc urbanita però menys... XDDDD
PEtonets dolços
Ui! Quants detalls...
ResponEliminaLLavors si t'agrada la muntanya, la Garrotxa és una bona comarca per caminar i descobrir racons i raconets... Ja veig que ets urbanita, però menys...
Vaig posar " indrets vells" volia dir " bells".
Una abraçada!