Enyorança
aquesta nit que apunta freda.
Pot escoltar-se el silenci
de l’enyor del desconegut.
Silueta fibrosa projectant-se,
finestra enllà,
a través de somnis maragdes.
El murmuri del teu cos,
llunya,
entre llençols i coixins
flonjos,
que esmorteeixen
la remor de la nostra
besada
-assedegada i necessària-
d’amagat de la realitat
que ens envolta.
Què dir, apreciat barbollaire?
ResponEliminaMaquíssim, com el plaer de continuar passant per aquí i oxigenar-se amb els seus versos. Salut!
deliciós admirat Barbollaire.
ResponEliminaun plaer, com sempre, passar per casa teva Poeta, un petó endormiscat però dolç :***
És veritat que ets de ciències?
ResponEliminaÔÔ
musa Moltíssimes gràcies per les seves paraules. Ja veu de la porta sempre és oberta. Disposi del que hi ha com més li convingui i plagui...
ResponEliminaUna abraçada. ;¬)
elur Gràcies, nina!! Això del canvi d'hora és matador!!!! Petonets dolços... ;¬)******
Arare Nooooooooooooooooo!!! El meu treball és de ciències, i alguns estudis he començat... Però jo no em considero i vaig començar una cosa què, al seu dia, es deia "Ciencias de la Información" (O sigui periodisme).
Però si es veritat, llegeixo molt poques revistes del ram, i molt de tant en tant... Ara revistes de història (Sapiens, Historia y Vida...) em faria un fart...
Petonets dolços, estimadíssima Mariana ;¬)***
ara ho entenc més (m'havia quedat amb la pel·lícula que eres científic)
ResponEliminaDe tota manera, jo me'n faig creus de com molta gent que és de ciències de tota la vida fa uns poemes que enamoren! (per exemple, la mar de brisalls de mar)
Marxant mil i escaig de petons dolços!