Relleus oblidats
de vegades,
trobem els relleus oblidats
aparentment.
Fins que els dits els ressegueixen
i tornen a florir,
-esclat que brolla follament-
a les nostres oïdes,
a les nostres mans,
als nostres llavis,
als dins...
Riure que ens fa
redibuixar-nos el cos.
Perfilant els nostre desig
amb les puntes dels records.
Comentaris
(Joan Isaac Àlbum: de profundis)
Em parlaves de l’amor
com d’un riu menut de netes aigües.
Com la fruita de llueix
orgullosa i fresca entre les branques.
Em parlaves de l’amor,
jo t’escoltava...
Em parlaves de l’amor
com d’un mar curull de veles blanques.
Com les dunes dels deserts
impossibles, suaus, inabastables.
Em parlaves de l’amor,
ahir a la tarda...
Però creu-me, llença-t’hi ara,
que els rius fugen i s’amaguen.
Però creu-me, creu-me, creu-me,
no t’importi la fondària...
Però creu-me, pren-la ara,
que la fruita és dolça a l’arbre.
Però creu-me, pren-la, pren-la.
Tant se val si enverinada...
Em parlaves d’amor,
em parlaves d’amor
sense mirar-me.
(ui! pendó! aiii!! perdó perdó!! és bromaaaaaaa, un dia com avui..., és que em fas pensar en unes coses....)
aprofita't dels meus relleus, sense por, encara que després els teus els llepi una altra (jo també em buscaré les castanyes...)
aiiixxx em fas riure, noi!
pobra de la que s'atreveixi a acostar-se a tu, ja pot agafar unes quantes bombones d'oxigen!
petons a la galta!
com les nostres pells mesclant-se.
Entre els racons oblidats
del meu tacte de sobte em sorprenen
els teus llavis besant-me.
Tan sols acariciar-me
per recordar-te.
Felicitats barbollaire per la deliciosa sencillesa dels teus versos, que diuen tan amb poques paraules!