Interior a l'aire lliure

Endormiscat a la fresca,
el regust del cafè al paladar.
Amb totes les boniors bressolant els instants.

El dring de la cullera a la tassa
trenca l’olor penetrant i tèbia
del pom.

Entreobres els ulls i la veus.

I malgrat el pes d’aquesta tarda xafogosa,
t’imagines la cascada atzabeja desplomant-se
per sobre la seva pell blanca.

I de com resseguir el camí dels seus rinxols:
Ara el coll. Ara l’orella.
Un xic més tard la sina, fent florir el mugró.

Continuar camí,
entretenint-te a la sofraja del braç,
o de la cama.

I escalar des de els panxells,
amb parsimònia,
- com quan us feu veure pel Passeig de Gràcia-
fins el seu pubis.

I ser.
Ambdós.

I no poder reprimir
-terrabastall de la font entre rocalles-
la necessitat d’una abraçada folla,
cridant en un murmuri:
T’estimo.


(Segons l'idea proposada per Ònix i auspiciada per Relats Conjunts)