Cartes
He trobat la carpeta on reposen,
un xic esgrogueïdes pel pas del temps,
les teves cartes.
Sobres oberts curosament.
Quartilles de plecs mil•limètrics.
He reconegut la teva lletra petita,
traç enèrgic i esmolat.
Imatges de nosaltres.
Nits de llunes plenes i llums de vímet.
Sempre escrivíem de matinada?
Cercàvem, tal vegada,
un moment còmplice
on trobar-nos més aprop un de l’altre.
I llegint algunes línies a l’atzar,
d’una lletra i un altre,
he resseguit amb les puntes del dits,
com si es tractés del teu cos,
el dibuix de les teves paraules.
J'attendrai
ResponElimina( Tino Rossi)
J'attendrai
Le jour et la nuit, j'attendrai toujours
Ton retour
J'attendrai
Car l'oiseau qui s'enfuit vient chercher l'oubli
Dans son nid
Le temps passe et court
En battant tristement
Dans mon cœur si lourd
Et pourtant, j'attendrai
Ton retour
Le vent m'apporte
Des bruits lointains
Devant ma porte
J'écoute en vain
Helas, plus rien
Plus rien ne vient
J'attendrai
Le jour et la nuit, j'attendrai toujours
Ton retour
J'attendrai
Car l'oiseau qui s'enfuit vient chercher l'oubli
Dans son nid
Le temps passe et court
En battant tristement
Dans mon cœur si lourd
Et pourtant, j'attendrai
Ton retour
Et pourtant, j'attendrai
Ton retour
{Instrumental}
Le temps passe et court
En battant tristement
Dans mon cœur si lourd
Et pourtant, j'attendrai
Ton retour
Que preciós, Barbollaire... A mi sempre m'havia agradat escriure cartes, i/però ara escric correus.
ResponEliminaA mi també Charleeze.
ResponEliminaTrobar aquell moment especial i omplir fulls.
El ritual de ficar-ho en un sobre, enganxar els segells i dessar-la a una bustia.
I esperar... Esperar resposta o, almenys, saber que s'havia rebut.
Temps en que no existien mòbils, ni aquestes màquines que ens apropen instantània i fredament.
Però on no puc reconeixe't, sino signes, perque la teva lletra és igual a la de tothom...
I és llavors quan, sense excuses, la distància és fa tant inassolible...
ResponEliminaFa poc vaig mirar per la tele un documental sobre la guerra civil, sobre els nostres avis, alguns d'ells encara vius. N'hi havia que parlaven de promeses i d'enamorats, les cartes que s'escrivien durant la guerra, cartes que potser mai arribaven...el teu post m'ha fet pensar en elles...quantes cartes plenes de tendresa i enyorança enmig de tanta metralla...
ResponEliminaTens tanta raó... L'altre dia un comentari que havíem de fer a català que tingues a veure amb la comunicació, vaig comparar les antigues cartes amb els nous emails... Són tant diferents, unes estan carregades de tendresa, podies saber tantes coses només mirant la lletra... Ara en canvi, tot és més fred, tot queda en una lletra que és igual per tots...
ResponEliminaBarbollaire, tot i que no et comenti gaire, no te deixat de llegir ni ho faré
Petons
no sé què ha passat...només et deia que les teves les guardo totes...tinc el dibuix de les teves paraules...
ResponEliminatan de bo tornessim a escriure...
Ho sé, Lluna..., ho se.
ResponEliminaÉs la primera complicitat, i la que durarà per sempre.
És el dibuix d'un mot.
Les ganes de compartir.
La paraula pel gust de trobar la paraula.
I això, i sé que ho saps, em fa molt feliç.
Un petó, a la manera dels àmics complices de tota la vida: Irrepetible i únic