Irrellevàncies silents - XXVII -
Com la tardor entre les branques,
l’amor, de vegades,
és estrany com l’empremta
del pas del temps.
Podria dir-te que et necessito
aquesta nit,
deixant enrere el pes melangiós
d’un silenci.
I viure’ns en la remor
del reflex brillant
dels cossos.
Flors que s’emmirallen
en la foscor més plaent.
5 al Lloc:
La tardor,
intempestivament extranya,
emprempta passes
en l'espill del temps.
Melangiosament,
dins del silenci,
m'emmirallo
en els reflexos dels colors
que donen llum.
dins la foscor, de vegades, també ens enlluernem
Flors de tardor
caigudes,
damunt de l'aigua.
Com el pes melangiós
del silenci
que emmiralla
mots i sentiments.
Mirall nítid
on reconèixer
cada pètal i cada mot.
M'encanta aquest preludi, la interpretació...
La fotografia i aquestes meravelloses estrofes...
Podria dir-te que et necessito
aquesta nit,
deixant enrere el pes melangiós
d’un silenci.
I viure’ns en la remor
del reflex brillant
dels cossos.
Felicitas!
Eps! Un dia et robo el preludi, eh?
Que bonic!
Publica un comentari