Caminar
amb la nostra pròpia
solitud,
just en el moment
del canvi,
per poder enlluernar-nos,
un altre pulsació de vida,
amb l’esguard
on s’ens emmirallen
els riures:
el teu.
Saber que no hi ha cap
darrera llum
abans la primera.
La foscor és l’oblit.
El dia és
la calidesa
de la teva presència
als dins.
La llunyania,
si ets a tocar,
els colors del capvespre.
Sobtadament sóc nàufrag
davant el reflex
d’una música de Tardor.
Abocat,
graó a graó,
a posar paranys a la nit
perquè no em prengui
el teu somni.
Recollides les paraules
amb amor menestral,
en les regales,
un cop més,
amb la mateixa tendresa
amb que ens dibuixes
la vida:
flors nascudes
dels somnis que ens has conreat.
Somriures que brollen
juganers i imparables.
Somriu la nina
que infanta la vida.
El pas lleu,
com alenada d’estrella.
Recull la llàgrima
i viu,
fent cançó de les flors marcides.
Sap el silenci de la paraula
i la carícia de la mirada.
Sap l’amor que es pot
respirar a les rosades.
Em somriu, còmplice,
amb un blau
de lluna pura.
Cada cop capvespre.
Com marques antigues
que no deixen rastre.
Cada cop capvespre.
Salvatgement sense retorn.
Es dilaten les pupil.les
a la recerca
de la silueta
de la tebior
estimada.
Pacto amb el temps
un espai
entapissat de la teva presència.
Ara necessito
sentir-te la vida.
Gotes sobre fulles seques.
Ens espia la lluna
quan sent la remor
de carícies
a les pells brunes.
Tu,
la llum
de totes les fosques.
He dibuixat marques al cel,
(com núvols en un carrusel)
perquè puguem retrobar,
si ens vaga,
el camí de l’abraçada.
![Palau del Lloctinent [1]](http://farm3.static.flickr.com/2594/4156707494_f6a82ca4a3_b.jpg)
M’abraço al pausat
i transparent desig
de la teva mirada.
Colors càlids
que s’escampen per les pells.
Remor fresca
que neix del mot encès.
.jpg)
