Sotil

Souvenir [DCCXCIII]


És ara que, els meus llavis,
lliscarien per la teva esquena
obrint els meus braços
per damunt els teus.

És ara que, sense esforç,
recordo la carícia
del teu mugró
a la meva llengua.

És ara, quan en son més llunyanes,
que el bressol de les teves mans
em floreix a la pell.

És ara que sóc record,
avorriment, costum o fàstic,
que el gust tebi del teu sexe
és com pluja fresca a la boca.

És ara que sóc, a penes,
una mirada a través
d'una finestra tancada,
que no puc deixar d'estimar-te.

Així com va ser el primer cop
que les nostres pells
van trobar-se.


Comentaris