Anònims – XLIX–



Et voldria.

I sols hi han gotes

dibuixant cercles
rítmicament.

Com llàgrimes impossibles

administrades

en dosis insuficients

de solituds.


I la persistència
de la nit
posa a l’abast

de la paraula

el reflex, cec,

del gest del desig.


Et voldria.


Com el ritme

de les gotes
que
traspuarien
els esguards
a trenc d’alba.

Comentaris