dijous, 18 d’octubre de 2007

De pas: Gravitació gris





Coneixem el vincle
de la recerca.

Rumb erràtic
de nau cega.

Plors de lluna

en argiloses
geografies hostils.

Escoltem escumes

palplantades,

com arrels,

en boques

de discurs circularment buit.


I fem créixer l’esguard

del crit,

que neix del dins nu

com llança d’aire,

per esberlar cúpules

aixecades
de gel de solitud.

No sempre per nosaltres.


Despullem murs

i ens recolzem
en el reflex,
brillantment transparent,

de la copa de la festa.


Nit fosforescent
de torxes blaves.

El cos,
el nostre cos,
darrer baluard

de minúsculs pensaments.


Com ocells de cobalt.


Llencem les ferides

i ens vestim de neu

i capvespres.


El llavi amarat de desig

com les cartes que ja no escrivim.


Estirant-nos sobre pètals
ardents
mentre esclaten les làmpades,
monòtonament letàrgiques,

que ens han mantingut

en gris gravitació,

a l’edat dels sobrevivents.


3 comentaris:

iruna ha dit...

la porta que algú ha obert,
la porta que algú ha tornat a tancar,
la cadira on algú s'ha assegut,
el gat que algú ha amanyegat,
la fruita que algú ha mossegat,
la carta que algú ha llegit,
la cadira que algú ha capgirat,
la porta que algú ha obert...
algú ha obert...
algú ha obert...
algú ha obert...
algú ha obert...

el camí per on algú encara corre...
el camí per on algú encara corre...
el bosc que algú travessa...
el bosc que algú travessa..
el riu on algú es llança...
ia, ia, ia, iaiaiaia...
el bosc que algú travessa...
el bosc que algú travessa,
el riu on algú es llança,
el riu on algú es llança,
el bosc que algú travessa,
el riu on algú es llança

l'hospital...

i no transcric més

barbollaire... anava transcrivint la lletra de la cançó sense haver-la escoltat sencera... i és així com vivim... tothom

abans d'arribar al final, trobem infinites sorpreses... i si una porta es tanca, una altra s'obrirà...

espero que la persona per a qui has escrit el poema tan bonic esta matinada, vingue a trobar en este racó preciós la teua força i la de la lídia cada vegada que ho pugue necessitar.

la foto sembla cansada... però puc imaginar-la somrient.

bon dia, carinyet

Joana ha dit...

El pas del temps es reflexa en la mirada. I llegint-te la flor es merceix...
Preciós!
Una abraçada!

elur ha dit...

"Llencem les ferides
i ens vestim de neu
i capvespres."

em quedo amb aquest petit tresor enmig d'un gran poema.

Petonets dolços i salats, Poeta.
:****************

Altres llocs...

Fotoblogs

Llocs passats

Seguidors (gràcies!!)

Miquel Àngel
© Miquel Àngel Vich de totes les fotografies i escrits, excepte on s'indica un altre cosa.
Es permet la citació i els extractes d'aquest bloc si se'n fa constar la procedència. Per a qualsevol altre ús, caldrà l'autorització escrita.
Ah!I si et veus en alguna foto, i no vols sortir, m'ho dius i la retiro. Gràcies!
Creative Commons License Aquesta obra està subjecta a una Llicència de Creative Commons. ecoestadistica.com Page copy protected against web site content infringement by Copyscape