Suite Normanda: Finestres





L’esplendent llum
d’una tarda

deliciosament gris,

gronxa petits poms

de flors boscanes.


Apagaré llums

per envoltar-me de foscor

i creure’m part d’aquest món.


Reptant sobre la tèbia

i polida aspror

de la tarima,
tot nu,
com els mots

dels laments de les roselles.


Enyorança miserable

de remors de cossos

al mar.


Aleshores cruix el teu esguard

i em torno transparent

com una cambra buida.


I és en aquesta hora

pletòrica,
que,
rebutjada la quimera,

em recolzo a aquesta

banda del vidre.


Mentre la pregunta

es dibuixa,

pulcrament,

en una realitat

sense equipatge.

Comentaris