Anònims - XXXVI -
Aturo l’ombra de les passes
i m’ajupo per recollir
fruits i fulles que marceixen.
Retrobant records entre calaixos
i grafies de colors.
Resseguint el traç del dibuix
amb un lleu alè dels dits.
Sentint la forma dels ossos
sota la pell
i quasi veure la sang,
encara,
regar la vida al capvespre.
Parlant de res
sabent tot el que hi ha per dir.
I m’emporto els moments.
I els deso en flascons de vidre,
com natures mortes,
que poso a contrallum.
Cuques de llum
per les nits que han d’arribar.
![Catablocs.cat [la catosfera ara mateix]](http://baladre.net/images/catablocspetit.gif "Catablocs.cat [la catosfera ara mateix]")
13 que han trobat el lloc:
M'ha agradat aquesta translació de temps, el propi amb els records i la sensació de tardor a molts nivells. Voldríem guardar-los en flascons però el temps és un senyor descarat que no perdona. Però si tu pots aturar l'ombra de les seves passes no em mouré mai d'aquí! o sí, perquè... què en faré del temps sobrer?
Una abraçadeta, desitjant que et vinguin millors espais/temps!
Tu... "col·lecciones moments" en flascons de vidre? :)
Hi ha moments que val la pena guardar dins la transparència de l'ànima perquè esdevinguen cuquets de llum que ens il·luminen en la foscor.
Bé... sóc bastant nova per aquí i he de dir que sóc la típica que es queda parada llegint la bellesa dels poemes però que no els sap comentar... i el cert és que em sap molt greu a vegades...
Com explico per què m'ha agradat tant? :-))
Per què a vegades parlem de res quan sabem que hi ha tant per dir!! I ho fem, eh? i tant que ho fem...
Ara... si ets capaç d'emportar-te els moments i guardar-los ets afortunat (si són bons moments, és clar)
A vegades penso que els poetes escriviu per vosaltres (és la forma més personal d'escriure, crec jo)... però que els qui us llegim, ho fem per a nosaltres i el mateix text pot arribar als cors amb interpretacions tan distintes!!...
Assumpta, no pateixis que no ets la única. Jo ja fa temps que sóc una muda visitant del xerraire. Ell ho sap o, al menys ho hauria de saber, perquè jo li he dit alguns cops. Mires..., llegeixes i llavors ve quan dius: -Joder! (perdó per l'expressió, però és així mateix) -Joder...! I ara què puc dir jo...? Que m'ha agradat? Que poca cosa...! Que és preciós? Si ho diu tothom...! I llavors ve quan potser prefereixes somriure o no i no escriure res.
Una abraçada tipus Amma very very full per l'autor i les lectores i lectors (odio els termes tipus lector/a, benvolgut/da, sempre es vol estalviar amb el sector femení, collondrines!) XD
M'agrada la teva natura morta.
Dius "Parlant de res, sabent tot el que hi ha per dir" i em fas rumiar si això és bo o dolent. Em sembla que sovint cal aprendre precisament a fer-ho i no voler parlar sempre de les coses (a vegades greus i importants) que hi ha per dir i poder parlar lleugerament, alegrement i també potser algun cop també ens cal aprendre a no fer-ho i parlar finalment d'allò que s'ha de parlar.
Ui! Poeta, perdona, és un poema bonic i jo aquí filosofant, i precisant i parlant del que tinc per dir...
Aquest matí, passejant amb en Guillem he vist una mitja lluna molt blanca, amb un nuvolet lleuger que semblava que la sostenia. Era bonica la lluna de dia. I també he vist una altra mena de núvols, de color de terra, espessos i bruts, sobre els quals semblava sostenir-se Montserrat. Sant Llorenç de Munt tocava directament de peus a terra.
Així... una de cada... perquè puguis triar.
I una abraçada.
Gràcies Trini t'asseguro que m'has animat de veritat!! jeje
Ja saps, estimat, que jo recullo boira i me la guardo a les butxaques...
i la sang, rega la vida al capvespre, encara. Sabent tot el que hi ha per dir.
Així queden més moments per emportar-se.
M'agraden les cuques de llum. Fa il.lusió veure-les brillar enmig de la nit.
una abraçada :-)
I dintre aquests flascons , retalls de vida i petons de cotó fluix...
Cada dia ho dius més bé!
Una abraçada!
Jo recullo la boira, com la zel, però me l'emporto posada. (Ara em veuràs borrosa)
A l'Assumpta: ja aniràs veient que aquí hi ha molts poetes, que fan molta ràbia, moooolta ràbia!! ;)
més que res, perquè els que no sabem jugar així amb les paraules sempre ens quedem embadalits llegint-les.
Corto Maltés, guarda'm una cuca de llum, són un referent de les meves nits d'estiu de quan era petita... mil petons.
Sovint sóc breu en els meus comentaris pel mateix, perquè no domino gens aquest llenguatge, però això no treu que la majoria de les vegades m'estremeixi llegir-te i, algunes, goso dir-t'ho i tot.
Uns petons, poeta! :-)
Assumpta a jo em passa el mateix.. i na Trini t-ha explicat perfectament el que molts de nosaltres segur que sentim..quan venim aquí.
fins i tot les fotografies em tenen enganxada...
"I m'emporto els moments"
Cèlia el temps sobrer??? jajajajaja! m’has fet recordar Aixó!!!
Gràcies per venir..
Una abraçadeta ben dolça, nina!
;¬)*
novesflors sempre amb permís de Carme! ;¬)*
Assumpta gràcies per venir, pels silencis, per passejar per casa.
Jo no sé la resta de poetes. Jo escric per mi i, molts cops, de mi.
M’afalaga que t’arribi i les meves paraules et diguin coses i les puguis fer teves.
Jo, que passejo en silenci per les vostres cases, et puc explicar el meu motiu per fer-ho: Sabeu escriure i expliqueu coses interessants, intel•ligents, encisadores...
Jo sols sóc un barbollaire...
Gràcies de nou :¬)*
Trini dolcíssima busca-raons... ho sé, ho sé...
Però i jo? sols us puc dir gràcies?
No és una misèria per agrair la vostra visita? Les vostres paraules?
Gràcies, nina.
Una bosseta de petonets dolços :¬)**
Carme a tu no et puc dir res... per què la teva mirada, les teves paraules, son sempre tan encertades, tant assenyades...
I jo sóc un eixelebrat, un xic asocial... res greu, però (crec)... una mica de por i respecte a les persones.
I tu vens i em deixes unes paraules dolces, com la lluna de dia, en un cel ben blau...
Gràcies, nina dolcíssima...
Una bosseta de petonets dolços.
I una abraçada
:¬)******
zel estimada, quan tinguis les butxaques plenes, treu la boira i pinta-la amb la dolcesa de les teves paraules, i deixa que s’enlairi de nou, per que ens arribi, encara més, la teva tendresa...
Un petonet ben dolç
:¬)*******
labruixoleta fa tants anys que no veig cuques de llum...
Sort que hi ets tu per anar regalant llum en els dies foscos...
Una abraçada
;¬)*
Joana Una abraçada, nina.
:¬)***
Montse tu també estàs i coneixes el secret de les paraules.
Les teves sempre són especials per mi, ho saps, docíssima Perla de Labuán.
Mil petons de mil aromes diferents
:¬)**
Rita cada vegada que m’ho fas saber, jo també ho faig...
Una capseta de petonets dolços, nina :¬)********
kpitana buf! m'afalaga molt, molt això que dius...
Casa meva és oberta. Pots endur-te allò que més et plagui.
Gràcies per venir!
;¬)*
Publica un comentari