Anònims – XXXV –
Un temps quiet
que passa ràpid.
Que encongeix l’ànima,
el cos, la pell.
Que perd la mirada
entre silencis
de sorolls banals.
Un temps de pols
que tremola.
De solituds doloroses.
D’impotència
freda als dins.
On cada petó,
cada moixaina,
cada abraçada
equival a una vida.
Vida que voldríem
passejar,
amb el ritme ple
i pausat del cargol.
13 que han trobat el lloc:
diuen que si ens fem petits el temps passa més poc a poc...
no sé si metafísicament és cert;
però ara fa dies que el temps em mata d'aborriment, com un cargol, veient sempre una fulla que no s'acaba...
tinc ganes de canviar d'escenari (o de mida!!!!) :D
petons i llepades atemporals!
I doncs un petó, una moxaina i una abraçada, poeta.
Gatot fent memòria... crec recordar que fins els 18 o 19 anys els temps passava molt a poc a poc...
Després tot es va accelerar.
Vaig tancar un dia els ulls i al tornar a obrir-los ja en tenia 48...
Però el temps del que jo parlo, no és ben be del tot meu. Jo el comparteixo uns moments al dia...
I veig que no estic del tot preparat, si es que mai es pot estar de preparat.
Gràcies, gatot-pérez... company-amic
Petonets i abraçades dolces i atemporalment al tempo ;¬)**
Carme moltíssimes gràcies, nina.
Com et deia a l'altre entrada, tu, més que llegir, veus...
I un cop més has administrat una dosi de somriures guaridors...
La Tardor m'encanta, però té aquesta cosa melangiosa que, aquest any, m'està fent trontollar un xic més.
Gràcies nina. Te diria moltes coses, però sé que les saps.
Una bosseta de petonets dolços i plujosos
:¬)********
Petons, moixaines i abraçades que equivalen a vides... m'encanta!
Per cert, has vist el poema que m'ha dedicat la NeoPoeta? T'ho dic a tu que n'entens, i perquè la tens aquí a la llista d'enllaços, encara m'està caient la bava!
Vinc de casa de la Carme, i el temps també és protagonista. És la tardor que ens fa sentir així? Crec que si, jo tinc ganes de ser aquest cargol una estona, sentir-me petita i cargolar-me ben cargoladeta i que m'arribin petons, abraçades i moixaines.....
Petonets dolços poeta!
Malgrat tot, el caragol continua fent camí. I és bell.
He passat abans per la nova col·lecció de moments i he ofert les meves mans a fer un temps sense temps. I com que podia també somniar, jo demanava un temps amb espai.
Ara que he llegit d'on s'ha inspirat la Carme, només us puc dir que avui m'heu reconfortat l'ànima (i t'asseguro que certament voldria passejar amb el ritme ple i pausat del cargol, quin somni!).
I gaudir a poc a poc com els cargols. Caminar lentament per fixar-nos més en tot el que ens ofereix la vida. A vegades instants tenyits de colors sorprenents i a voltes sense color!
Un petó i una abraçada!
Una abraçada que equival a una vida!!! què maco que arriba a ser això...
m'agrada molt com ho expliques, "un temps quiet... de pols que tremola"
segons com, sembla que tot corre molt de pressa... però hi ha sentiments que són com caragols, i moltes vegades necessitem aprendre a conviure amb esta lentitud. tu ho estàs fent... i vos acompanyeu
una abraçada i bessitos caragolets
Quan el temps passa així, t'adones que estàs en caiguda lliure...
XeXu Sempre ho hauria de ser company. Però hi ha moments a la vida, especialment cap al final, que cada moment compartit pot ser tant enriquidor, intens i, per què no dir-ho, dolorós, com tota una vida.
;¬)
Anna És possible que sigui la Tardor. És temps de contrastos. Llum i colors que esclaten i, al mateix temps, una certa necessitat de recollir-se, d’introspecció.
Els darrers moments per agafar forces abans que arribi l’hivern
Una bosseta de petonets dolços, ullassos
:¬)***
novesflors I que no perdem mai les ganes d’anar fent camí!
Cèlia em fa feliç que hagis pogut trobar un cert reconfort.
Darrerament a mi em costa força.
Gràcies, per venir
;¬)*
Joana tu ho saps. Hi ha un moment en que sols és camina així... I malgrat tot el temps passa volant i s’esmuny, despietadament, entre els dits.
Un petó dolç i una abraçada, nina.
:¬)***
Assumpta abraçades que procuren ser llargues per una vida tant i tant curta...
;¬)***
iruna saps el somriure que m’has dibuixat al trobar-te aquí?
No sé si sóc prou fort per avançar en aquest temps.
Voldria amagar-me, fugir... I no veure com s’apaga. El dolor, la solitud (no externa, la família hi és), però hi ha una foscor creixent a la mirada.
I això em pot. I em colpeja.
I jo no sóc ni valent, ni fort... No per això...
Gràcies dolcíssima, nina, amiga-amor...
Un palet de petonets i abraçades dolces.
:¬)******
zel segurament és així. Si més no, és una sensació ben estranya ...
‘Nem fent, nina?
Un petó ben dolç i una abraçada ben forta, Roser.
;¬)*
Publica un comentari